Obra

Gravats, dibuixos, escultures

L'obra gràfica de Kollwitz s'agrupa en cinc grans cicles: Una rebel·lió de teixidors, La Guerra dels camperols, Guerra, Proletariat i Mort.

Els dos primers cicles estan inspirats en textos. Concretament, el primer es basa en l'obra teatral "Els teixidors", de Gerhart Hauptmann, que ella va presenciar en la seva estrena el 1893. L'obra, que les autoritats van prohibir temporalment per subversiva, tracta de la revolta dels teixidors manuals de Silèsia l'any 1844, en veure com s'agreujava la seva situació laboral amb la introducció dels telers mecànics.

En la sèrie "Una rebel·lió de teixidors", l'artista no il·lustra una insurrecció concreta, sinó la intolerable situació de la classe obrera i les seves formes de protesta.

Al gravat hi veiem un nombrós grup d'atribolats teixidors dirigint-se amb pals i destrals cap a la casa de l'amo. Alguns punys tancats, algunes boques mig obertes tal vegada entonant una cançó. Però la roba uniformement fosca i pobra i les cares demacrades amb els ossos emergint sota la pell, investeixen l'escena d'una tediosa desolació. Això es veu reforçat per la postura inclinada dels teixidors i la pesada línia de l'horitzó quasi tocant els seus caps.

En primer pla, una dona —amb qui Kollwitz potser s'identifica— carrega a l'esquena el fill adormit.

Font: Illustration Chronicles, Staatsgalerie, Pensamiento Crítico, kollwitz.de, Moma.org, ralfbergner.de 

Aquest gravat forma part de la sèrie "Guerra dels camperols".

Cada imatge de la sèrie denuncia el maltracte a l'oprimit. Hi podem veure la seva desgràcia, la indignació, la resistència. Però ni una sola vegada Kollwitz ens mostra els autors d'aquests horrors. El seu únic objectiu és posar l'atenció en la vida de les víctimes.

A "Els presoners" hi veiem un grup d'homes abatuts, aplegats darrere una filferrada amb les mans lligades, esperant el càstig o tal vegada l'execució. Hi ha desesperació en els seus rostres, però també orgull d'haver lluitat per allò en el que creuen. Potser seran derrotats, però el sentit d'unitat i la solidaritat encara els dóna força.

Font: Illustration Chronicles, Staatsgalerie.de, Pensamiento Crítico, kollwitz.de, Moma.org, ralfbergner.de 

Una de les imatges més commovedores de la sèrie Guerra ('Krieg') és aquesta: "Les mares".

Ens mostra un grup de dones afligides i abraçades ben juntes. Novament, Kollwitz vol manifestar la importància de la solidaritat entre les persones. Tal com passa a "Els presoners", també aquí hi veiem la força de la unitat.

L'empatia i la compassió son fonamentals en tot el seu treball. Les seves imatges son tendres i compassives, però eviten el sentimentalisme. "Ella no exalta el dolor, sinó que s'hi enfronta", diu la poeta Ruth Padel. I afegeix que Kollwitz és pionera en dissociar l'art de la bellesa. Per a Kollwitz la bellesa es troba en la dignitat de les persones.

Font: Illustration Chronicles, Staatsgalerie.de, Pensamiento Crítico, kollwitz.de, Moma.org, ralfbergner.de 

Aquests cartells van portar el treball de Kollwitz a una audiència completament nova, fora del món de l'art, i la van ajudar a cridar l'atenció sobre les causes humanitàries que l'apassionaven. Els seus cartells, postals i pamflets aborden temes d'injustícia, pobresa, fam i explotació, així com altres qüestions relacionades amb els drets de les dones.

El seu cartell més famós mostra una figura andrògina amb un braç aixecat. Al darrere s'hi llegeix la frase "Nie Wieder Krieg" ("Mai més Guerra"). És una imatge en blanc i negre, senzilla i alhora sorprenent, i un exemple perfecte del desig de Kollwitz de trobar un llenguatge visual universal i directe. "Mai més guerra" es va convertir en una icona del moviment anti-bel·licista i es va continuar veient pels carrers de la Alemanya Occidental fins a la dècada de 1980.

La impressió era un sistema de reproducció ràpid i econòmic i fàcil de difondre. La imatge impresa no es considerava art elevat. Així que aquestes obres no estaven pensades per a la burgesia, sens dubte.

Font: Illustration Chronicles, Staatsgalerie.de, Pensamiento Crítico, kollwitz.de, Moma.org, ralfbergner.de

A partir de 1919, Kollwitz va començar a treballar en la sèrie 'Krieg' ("Guerra") buscant donar resposta a les tragèdies del que ella anomenava "els anys indescriptiblement difícils" de la Primera Guerra Mundial i les seves seqüeles.

Els set gravats de fusta que la componen se centren en el dolor dels qui han perdut un ésser estimat a les trinxeres, que són les mares, vídues i nens. Només un ens mostra els combatents, 'Els voluntaris': el seu fill Peter —que va morir en una de les batalles— pren el seu lloc al costat de la Mort, que condueix les tropes en processó extàtica cap a la guerra.

En eliminar les referències a un lloc o un moment específic, Kollwitz crea acusacions universals contra el bel·licisme, pels sacrificis que exigeix a canvi de conceptes abstractes com honor i glòria. 

La sèrie completa es va exhibir el 1924 al llavors acabat de fundar Museu Internacional contra la Guerra de Berlin.

Font: Illustration Chronicles, Staatsgalerie.de, Pensamiento Crítico, kollwitz.de, Moma.org, ralfbergner.de 

Fins al 1904, quan té quasi 37 anys, Käthe no pensa a dedicar-se a la creació escultòrica. És llavors que decideix assistir a un curs d'escultura de només vuit setmanes a la Académie Julian de París.

El grup "Mare amb dos fills" va travessar un llarg procés de maduració abans no el va finalitzar al 1936. L'artista havia intentat repetidament el tema mare-fill des de 1910, sense que hagués completat cap treball. 

Inicialment plantejat com una figura materna amb un sol fill, Kollwitz hi agrega un fill més inspirada pel naixement de les seves nétes bessones (Jordis i Jutta). Una mare en posició agatzonada envolta els seus fills en una abraçada protectora. Una metàfora de l'arcaic amor maternal, un sentiment vital que es combina amb la por a perdre els fills.

Font: Illustration Chronicles, Staatsgalerie.de, Pensamiento Crítico, kollwitz.de, Moma.org, ralfbergner.de 

"Els supervivents",  1923

L'any 1922, la Confederació Sindical Internacional encarrega a Kollwitz un pòster contra la guerra.
I aquí en veiem el resultat: un grup de supervivents —vídues, vells, cecs i ferits— envolta la canalla de mirada trista, en un gest de protecció.  

________________________________________________________________